¡ESTOY CANSADO!

 

Pues eso...

No tengo ninguna estima por el hombre que a los veinte años no ha sido nacionalista o comunista” (No lo digo yo, lo dijo un tal Alphonse Daudet nacido el 13 de mayo de 1840 para escribir Tartarín de Tarascón y que much@s lo leyéramos)

Y que cumplas más de los 70 de hoy  y espero encuentres el amor allí donde lo busques.

No estic enamorat

La seva mirada, com un far en la nit tèrbola, em va atreure cap a ella. La seva veu, melodia dolça i enganyosa, em va captivar. Però en els seus ulls, freds com el marbre, vaig veure la veritat: no hi havia amor, només un joc cruel.

Vaig fugir, deixant enrere la seva imatge il·lusòria. El seu cant encara ressonava en la meva ment, però el meu cor ja sabia: no estava enamorat, només era una il·lusió.

LOS GANADORES

Finalmente después de una «reñidísima» competición ha sido… Switzerland o Suiza que decimos aquell@s que no dominamos el inglés y no porque no sea bajito. Vista la clasificación de la feria de Eurovisión y, como ya aventuré hace un par de años, para ganar ese concurso o te invaden –militarmente hablando- o eres un genocida con pasta o manejas el dinero de tod@s esos países. Este año le tocó a los que manejan la pasta aunque flotó en el ambiente el blanqueamiento de un genocidio. 

"La educación de la mujer no puede llamarse tal educación, sino doma, pues se propone por fin la obediencia, la pasividad y la sumisión." (Emilia Pardo Bazán, autora de la acertadísima frase que escribió entre el 16 de setiembre de 1851 y el 12 de mayo de 1921. Nada que criticar si no a l@s que pretenden que así sea) 

Y que cumplas muchos más de los 58 de hoy aunque nos durmamos a ritmo de samba...

La cadència alegre

En el cor de la vella Barcelona, entre els carrers estrets i els edificis centenaris, vivia la Maria, una dona menuda amb un somriure radiant i una mirada plena de vida. Cada dia, al sortir el sol, es dirigia a la plaça del Pi, on un petit grup d'amics l'esperava per ballar samba.

La música inundava la plaça, creant una atmosfera alegre i contagiosa. La Maria tancava els ulls i deixava que el ritme la transportés, oblidant per un moment les preocupacions del dia a dia. Els seus peus es movien amb gràcia i precisió, seguint la cadència del samba amb una alegria que era impossible d'ignorar.

Mentre ballava, la Maria pensava en la lletra de la cançó que escoltaven: "É melhor ser alegre que ser triste. Mas prá fazer um samba com beleza, é preciso um bocado de tristeza." I somreia, perquè sabia que la tristesa també formava part de la vida, i que era precisament aquesta barreja de sentiments la que feia que el samba fos tan especial.

Perquè la samba no era només un ball, era una forma d'expressar-se, de celebrar la vida i de compartir la felicitat amb els altres. I la Maria, amb la seva alegria contagiosa i la seva passió pel ball, era l'ànima d'aquell petit grup d'amics que cada dia omplien la plaça del Pi de color i alegria.