FUTUROS DESENCUENTROS

—Hola.

—¡Eh, hola! ¿Qué tal todo?

—Todo en calma, ¿y tú?

—Navegando la rutina, ya sabes.

—Me alegra oírlo. Deberíamos coincidir un día de estos, tomar algo juntos.

—Claro, sería estupendo. Te buscaré y organizamos algo.

—Perfecto, un abrazo.

—Hasta entonces. Cuídate.

Estas dos personas han sido simplemente corteses y a ninguna de las dos les apetece un futuro encuentro. Me pregunto si no sería mejor decir la verdad y, probablemente, marcharse herid@s o emplear esa fórmula educada sabiendo lo que sienten. Es decir elegir entre verdad o hipocresía más o menos elegantes.

"La religión es el suspiro de la criatura oprimida, el corazón de un mundo sin corazón, el espíritu de una situación carente de espíritu. Es el opio del pueblo." (Karl Marx, nacido el 5 de mayo de 1818, recordado por tod@s y seguido por algun@s. Hoy cambiaría su frase por esta: ‘La política es el suspiro de la criatura oprimida, el corazón de un mundo sin corazón, el espíritu de una situación carente de espíritu. Es el opio del pueblo’. Mejor ¿verdad?)

Y que cumplas muchos más de los 65 de hoy y a ver si consigues cambiarte de nombre de una vez.

Amor, amor, amor

La boira s'esvaeix entre els arbres, revelant un raig de sol daurat que s'escola entre les fulles. Un ocell canta una melodia melancòlica, mentre una dona passeja pel bosc, els cabells rossos flamejant a la llum. Els seus ulls blaus, com el cel de la matinada, brillen amb una tristesa serena.

S'atura davant d'un roure mil·lenari, les seves branques s'estenen com braços protectors. S'asseu al seu tronc rugós, tancant els ulls i deixant-se banyar pel so del vent entre les fulles. Un somriure li dibuixa els llavis mentre recorda un amor perdut, un amor tan intens com el sol d'estiu, tan fràgil com una flor de primavera.

Amb un sospir, obre els ulls i agafa una pedra llisa de la seva butxaca. La llança amb força cap al llac proper, observant com els cercles s'esvaeixen en la superfície tranquil·la. Un solitari llàgrima baixa per la seva galta, barrejant-se amb l'aigua salada del llac.

En silenci, es posa de peu i torna a caminar pel bosc, desapareixent entre la boira que torna a envair el paisatge. La seva cançó, una melodia de amor i pèrdua, queda ressonant entre els arbres, un record etern d'un amor que va viure i va morir.