EL TREN DELS CALBS

El primer cartell va aparèixer en una estació de Rodalies, just a sobre de la pantalla on abans hi deia “tren amb demora indefinida”, que és una manera catalana de dir eternitat sense posar-se místic.

Línia Orbital. Propera parada: 2040.

La gent ho va llegir amb aquella emoció neta que provoca saber que els teus nets podran arribar tard en un tren més modern.

A mig matí van arribar Salvador Illa i Oriol Junqueras amb casc blanc, somriure institucional i aquella solemnitat de qui inaugura una obra que no pensa fer servir. Van dir que l’acord no tenia res a veure amb les eleccions andaluses del dia anterior. Res. Zero. Casualitat pura. Com quan algú apareix amb flors després d’una infidelitat i assegura que només passava per la floristeria per mirar geranis.

—Hem pensat en el benestar dels catalans i catalanes —va dir un.

—I en les generacions futures —va afegir l’altre.

Allò va tranquil·litzar molt els presents, sobretot els que portaven quaranta minuts esperant un tren per anar a Terrassa i van descobrir que, en realitat, el seu problema no era de mobilitat, sinó de manca de perspectiva històrica.

Un senyor va preguntar si abans del tren orbital podrien arreglar el tren terrenal.

Hi va haver silenci.

No un silenci qualsevol. Un silenci de despatx, de moqueta, d’acta pendent d’aprovació. Un silenci amb dietes.

—Estem mirant cap al futur —van respondre.

I és clar, mirar cap al futur sempre queda millor que mirar el panell d’incidències. El futur no protesta, no sua a l’andana, no perd reunions, no truca al cap per dir-li que una altra vegada arribarà tard perquè un cable, una catenària o la conjunció de Saturn amb la incompetència han decidit intervenir en la seva vida laboral.

Després van explicar que el tren seria orbital.

La paraula va agradar molt. Sonava a NASA, a epopeia, a humanitat sortint de les seves misèries per la via quatre. Ningú no va voler espatllar el moment recordant que encara no som capaços de fer circular amb dignitat un tren entre Martorell i Barcelona sense que sembli una prova iniciàtica dels templers.

Quan va acabar l’acte, els dos líders es van donar la mà.

Els periodistes van preguntar si el pacte arribava per convicció o per necessitat.

—Per país —van contestar.

I el país, que en aquell moment estava atrapat entre dues estacions, va mirar cap al cel per si veia passar el tren orbital.

No va passar.

Encara no era 2040.

Ni érem prou calbs.