DESPUÉSNUNCA

Inventó una palabra: despuésnunca.

Le explicó a su compañero que significaba dejar algo para más tarde sabiendo que jamás se haría. Era mentira, claro, pero sonaba lo bastante bien como para parecer cierta.

Durante toda la semana la utilizó delante de él.

—Ya hablaremos del aumento despuésnunca.

—Ese informe lo acabaremos despuésnunca.

El viernes por la noche, su mujer dejó el teléfono boca abajo sobre la mesa. Él le preguntó si tenían que hablar de algo.

—Sí —respondió ella sin mirarlo—, pero mejor despuésnunca.

No discutieron.

Ya no quedaba nada que aplazar.

«Esta es noche de San Juan.» (Esta frase breve, rotunda y cargada de todo lo que tradicionalmente sugiere esa noche: encuentros, engaños, deseo y azar es de… Lope de Vega)

La cançó recull molt bé l’esperit d’aquesta nit de Sant Joan: el foc, la festa, la llibertat momentània i la sensació que, durant unes hores, les regles habituals poden deixar de funcionar. Jaume Sisa converteix la revetlla en una frontera entre la vida quotidiana i un món on tot sembla possible. També hi ha, sota l’alegria, una certa nostàlgia. Sant Joan crema el que és vell, però al matí la màgia s’acaba i cadascú torna a casa amb els seus desitjos, alguns complerts i d’altres només una mica socarrimats.

La nit que cremava bé

La nit de Sant Joan vaig escriure el seu nom en un paper, el vaig doblegar quatre vegades i el vaig llençar a la foguera.

Em van assegurar que el foc netejava el passat.

Mentre el paper s’ennegria, vaig sentir els petards, la música d’un balcó massa alegre i una criatura que plorava perquè havia perdut un globus. El món celebrava alguna cosa. Jo encara no sabia ben bé què.

Quan les flames van empassar-se l’última lletra del seu nom, vaig notar una pau estranya, curta, gairebé administrativa.

Vaig tornar a casa convençut que l’havia oblidada.

L’endemà, en buidar-me les butxaques, hi vaig trobar un paper arrugat.

Hi havia escrit el meu nom.

Amb la seva lletra.