UN VUIT DE JUNY

Avui era el meu aniversari biològic, que és una manera força seriosa de dir que el cos insisteix a portar la comptabilitat encara que un ja no sàpiga gaire bé què fer amb tantes espelmes, tantes xifres i tanta vida acumulada a les butxaques.

Jo esperava felicitacions normals. Un missatge, una trucada, alguna abraçada, potser aquella frase tan repetida de “que en compleixis molts més”, que sempre sona a benedicció i a amenaça administrativa.

Però la vida, que de vegades té detalls d’una elegància gairebé sospitosa, va decidir regalar-me una altra cosa.

Avui ha vingut la Sofía.

No ha vingut caminant, és clar. Encara no sap què és una vorera, ni una porta, ni aquest món nostre tan entestat a espatllar-ho tot i salvar-ho de tant en tant. Ha vingut des del ventre de la seva mare, amb aquella puntualitat misteriosa dels éssers que encara no coneixen els rellotges. Ha vingut sense saber que venia a felicitar-me. Sense saber que, en néixer, m’estava lliurant una forma humil i perfecta d’eternitat.

Perquè un es pensa que l’eternitat és una paraula grossa, de marbre, d’esglésies, de poetes amb mala digestió. I no. L’eternitat pot pesar poc, plorar per primera vegada i portar un nom suau: Sofía.

Ara, quan algú li pregunti algun dia:

—Tu quan vas néixer?

Estic convençut que respondrà, amb aquella naturalitat amb què els infants diuen les coses importants sense donar-se importància:

—Un vuit de juny, com el meu padrí Josep Angel.

I aleshores jo, sigui on sigui, continuaré fent anys.

Però ja no només en mi.