ÉREM POCS QUAN TOTS VOLÍEM EL MATEIX

Bé, això dèiem.

Volíem la independència. Una paraula enorme. Prou gran perquè a dins hi cabessin republicans, conservadors, antisistema, burgesos, obrers, empresaris, jubilats, estudiants, àvies amb estelada i joves convençuts que la història començava amb ells.

Mentre miràvem en la mateixa direcció, ningú no preguntava gaire què hi havia darrere.

Després va passar el temps.

I vam descobrir una cosa incòmoda: no n’hi ha prou amb voler marxar del mateix lloc. També cal saber cap on es vol anar.

Aquí van començar els problemes.

Perquè uns volien una Catalunya d’esquerres. D’altres, de dretes. Alguns somiaven una república social. D’altres, menys impostos. Uns parlaven d’integració. D’altres van començar a parlar d’identitat. Uns volien obrir fronteres i d’altres van començar a preguntar-se qui podia entrar-hi.

I aleshores va aparèixer la pregunta que ningú no havia volgut formular quan les manifestacions semblaven interminables:

Independència per fer què?

Perquè allò que semblava unir-nos va començar a dividir-nos.

Abans discutíem amb Madrid.

Ara discutim entre nosaltres.

Abans l’adversari era fora.

Ara pot estar assegut tres cadires més enllà a la mateixa manifestació.

I potser això és el més curiós de tot.

Durant anys se’ns va dir que el gran problema era que Espanya no entenia Catalunya.

I potser ara el problema és que Catalunya ja no acaba d’entendre’s a si mateixa.

Ens hem tornat experts a repartir carnets.

Aquest és independentista de debò.

Aquest no ho és prou.

Aquest es va vendre.

Aquest és massa radical.

Aquest, massa moderat.

Aquest és feixista.

Aquest és ingenu.

Aquest, traïdor.

I al final hem aconseguit una proesa extraordinària: construir més fronteres entre nosaltres que les que volíem aixecar fora.

Érem molts quan tots volíem el mateix.

O ens pensàvem que ho volíem.

Ara som menys.

I el més preocupant no és ser menys.

El preocupant és que ja no sabem què volem junts.

Potser perquè durant massa temps vam confondre un destí amb un projecte.

I un país no es construeix únicament dient d’on vol marxar.

També hauria de saber cap on vol caminar.

Perquè potser algun dia aconseguirem decidir si ens volem separar d’Espanya.

El veritablement difícil serà decidir què fem després amb nosaltres mateixos.