LA PALLA A L'ULL ALIÈ: UNA REFLEXIÓ SOBRE L'ESQUERRA I LES SEVES CRÍTIQUES

L'anomenada esquerra "chupiguay" del Règim del 78, conformada per partits com el PSOE, Sumar (abans coneguda com a Podem, Compromís, Partit Comunista o Esquerra Unida) en aquest país, es mostra escandalitzada pels pactes que el PP i Vox estan signant en ajuntaments i comunitats autònomes per prendre el control de municipis i autonomies. A aquesta esquerra sorpresa i a l'Esquerra que, com diem a Catalunya, "treu foc pels caixals" en parlar d'aquests pactes, els voldria dir diverses coses.

Primer, Vox no és més que una escissió del PP. Sempre hi ha hagut extrema dreta, però abans solien estar dins del PP, amb algunes excepcions provinents de Ciutadans. Per això pacten entre ells: perquè són fills de la mateixa mare.  

Segon, la dreta i la ultradreta han pres municipis i comunitats abans governades per l'esquerra a causa que aquesta ha estat incapaç de connectar amb la gent i d'abordar els seus problemes reals, i fins i tot preocupar-se per ells.  

Tercer, no s'escandalitzin perquè la presidenta del PP a Extremadura hagi pactat amb Vox, quan fa uns dies renunciava a ells. Tenen poca memòria quan a l'Ajuntament de Barcelona, els "chupiguays" Collboni i Colau, del PSOE i En Comú Podem (els quals han portat Barcelona a ser una ciutat de segon nivell), van pactar amb el PP, el mateix partit que ara pacta amb el feixisme de Vox, per arrabassar-li l'alcaldia al vencedor legítim. I això que una hora abans, 60 minuts previs a la tropellia, deien el contrari.

Quart, a tots aquests falsos esquerrans, els diria que aprenguin una mica de la història: la Guerra Civil espanyola es va perdre per la desunió de les esquerres enfront d'un bàndol sòlid, unit i disciplinat. Allà hi va ser la clau. Allà hi és la clau... i aquest quart punt també és aplicable per als "independentistes" del meu país, Catalunya.

Cinquè i últim, deixin d'amenaçar amb allò de "que viene el lobo"; vostès senyors i senyores de la falsa esquerra, son el llop i les gallines alhora. Ja ningú es creu que amb els que vinguin a Catalunya ens anirà pitjor que amb vostès. Res canviarà perque els que venen no son diferents a vostès.

“La primera lección en economía es la escasez: nunca hay suficiente de aquello para satisfacer plenamente a todos aquellos que lo desean. La primera lección de política es ignorar por completo la primera lección de economía” (Thomas Sowell, hoy cumple 93 años con la primera lección de economía y política bien aprendidas) 

 Y que cumplas muchos más de los 70 de hoy tocando esa guitarra para la chica irlandesa. Ja m'he quedat (una mica) descansat.

 

 

CALOR SOFOCANTE DE JUNIO

 

El sol perforaba incluso los débiles visillos de mi ventana. Me removí inquieto en la cama, sudando. El ventilador hacía un ruido molesto pero no conseguía hacer llegar suficiente aire a mis pulmones sedientos. Con un suspiro me levanté, dirigiéndome a la ducha con andar lento, casi arrastrando los pies por la alfombra.

El agua resultó ser sólo tibia. Torcí la llave hasta el máximo intentando conseguir al menos un alivio, aunque sólo conseguí una ducha que caía como una catarata sobre mi cabeza. Frustrado, salí y me envolví con una toalla que de inmediato se adhirió a mi piel húmeda.

Salí al salón con la esperanza de encontrar algo de brisa llegando por la ventana abierta, pero en cambio lo que encontré fue la misma calidez sofocante y húmeda del exterior. Encendí la televisión esperando al menos alguna distracción, pero apenas presté atención al programa. En la pantalla un presentador sonreía ante unas cámaras que mostraban sin esfuerzo su brillo artificial.

Me serví un vaso de agua, pero ni siquiera el agua fresca traía alivio. Me desplomé en el sofá, con la mirada perdida entre las persianas medio cerradas. El calor se había apoderado de cada rincón de la habitación, cada pensamiento de mi mente y de cada palabra de mi relato. El día parecía no querer terminar nunca, un infierno de Junio que se resistía a acabar.

“Hay momentos en la vida en que el silencio se convierte en una falta, y el hablar una obligación. Un deber cívico, un desafío moral, un imperativo categórico del que no podemos escapar“ (Oriana Fallaci, nacida el 29 de juno de 1929, una de las primeras mujeres corresponsal de guerra... murió en la torre de Mannelli mirando el río Arno desde el Puente Vecchio. Era el cuartel general de los partisanos que gobernaba su padre, el grupo de “Justicia y Libertad”)

Y en el mes de junio de 2013 esta era una de las canciones más escuchadas y hoy también en este blog.  I mentrestant ens ha caigut la tempesta: implacable, fugaç i inútil per a acabar amb la nostra set.