LA
MALETA D’EL RUFIÁN
Va arribar a Madrid amb una
maleta petita i una frase grossa.
La maleta semblava d’aquelles
que un s’endú per a dues nits: un parell de camises, un carregador, un llibre
que no pensa llegir i la dignitat plegada a la butxaca interior per si
refresca. La frase era encara més lleugera. Va dir que s’hi estaria poc. El
just. Un tràmit. Una incursió. Gairebé un sacrifici. Madrid era, segons ell,
una estació bruta on un no s’havia de quedar a viure, no fos cas que
s’encomanés d’Espanya.
Han passat els anys i la
maleta continua allà.
No del tot oberta. Aquest és
el truc. No la va desfer mai completament, per poder continuar fingint que està
a punt de marxar. Hi ha gent que conserva una foto a la cartera. Ell conserva
una sortida d’emergència. Li dona un aire èpic. Com si no visqués de l’escó
sinó en resistència dins d’ell. Com si no hagués après a estimar els
passadissos, els focus, els micròfons, els sopars llargs i aquesta manera tan
madrilenya d’indignar-se amb una copa a la mà.
L’he vist alguna vegada a la
televisió, caminant cap al Congrés amb aquella seguretat d’actor secundari que
somia protagonisme. Parla com si perdonés, que és una manera lletja de parlar.
Somriu com si menyspreés, que és una manera encara més lletja de somriure. I al
voltant sempre hi ha algú disposat a confondre soroll amb carisma, insolència
amb intel·ligència, eslògan amb pensament.
La política espanyola té
aquesta malaltia: quan es queda sense idees, s’enamora dels personatges. Els
vesteix d’esperança, els posa música de remuntada i s’oblida de preguntar per a
què serveixen quan s’apaguen les càmeres. Aleshores arriba l’equívoc. Un home
que no creu en la casa vol dirigir el menjador. Un professional del greuge
ofereix pedagogia. Un especialista a assenyalar el país com si fes mala olor
aspira a salvar-lo sense tocar-lo gaire.
Després es sorprenen que la
gent desconfiï.
No per -pressumpte-
independentista. No per roig de 136.000 euros de sou a l’any. No per xarnego.
No per espanyol. No per català. Tot això, en el fons, importa menys del que
sembla. Desconfien perquè flairen la impostura. I la impostura, per més ben
entallada que vagi, acaba fent sempre la mateixa olor: a despatx tancat, a
ambició amb gomina, a ideologia usada com a targeta restaurant.
Hi ha homes que entren en
política per canviar una nació i d’altres que hi entren perquè la nació els
pagui el personatge.
La diferència no sempre es veu
al principi.
Però s’acaba veient en la
maleta. En si un dia la tanquen i se’n van.
O en si fa deu anys que diuen
que de seguida.
«Desde el punto de vista
ético, nadie puede eludir la responsabilidad con la excusa de que es solo un
individuo y de que el destino del mundo no depende de él.» (La frase es de Georg Lukács
nacido el 13 de abril de 1885. No tiene nada que ver con el que lleva su mismo
nombre y es más conocido por sus películas. Este se dedicaba a la filosofía y a
la crítica literaria)
Quan la veu s’esquerda
Vaig passar mitja vida dient
“ja puc sol” amb un somriure de ferreteria. Aguantava portes, sopars, dols i
dilluns. Fins que un matí la tassa em va tremolar a la mà com si sabés alguna
cosa de mi. Vaig mirar el telèfon: cent contactes, cap refugi. Llavors ho vaig
entendre: fer-se gran no és perdre força, és deixar de fingir-la. Vaig trucar
al meu fill i, abans que parlés, li vaig dir allò que mai no havia sabut
pronunciar sense vergonya:
—Ajuda’m.
No hay comentarios:
Publicar un comentario