LES MANS DE LA BLANCA

La taula va quedar com queden les taules quan la infància guanya una batalla: gots de colors, plats amb restes de berenar, tovallons vençuts, suc en una gerra i unes estovalles roses que semblaven haver sobreviscut a una guerra alegre.

La Blanca era asseguda a la cadira.

Sis anys.

Dit així sembla poca cosa. Sis anys caben en un pastís, en una cançó desafinada, en sis espelmes que algú bufa amb la serietat de qui apaga incendis importants. Però jo, que soc el seu padrí i ja començo a mesurar el temps per les nenes que creixen, sé que sis anys són tot un país.

La Blanca somreia amb aquella felicitat neta que no demana explicacions. Tenia les mans posades damunt del cap de la Coral, la seva germana, que amb set anys ja fa de gran amb una barreja perfecta de paciència, teatre i resignació. La Coral es deixava fer, ajupida, somrient, com si entengués que aquell dia tocava cedir el tron. I la Blanca, des de la seva cadira, la coronava al revés: la petita beneint la gran.

Em vaig quedar mirant l’escena i vaig pensar que la vida, quan vol ser intel·ligent, no necessita grans discursos. Col·loca dues nenes en una terrassa, deixa una taula desordenada al darrere, penja unes lletres d’aniversari i permet que una germana posi les mans damunt l’altra. La resta ens l’inventem els adults per complicar-ho tot.

Jo voldria guardar aquesta fotografia en un lloc on no arribin els anys. Però els anys sempre arriben. Arriben amb sabates silencioses, canvien les veus, allarguen les cames, amaguen les joguines i converteixen els vestits d’aniversari en records plegats dins d’un calaix.

Avui no.

Avui la Blanca fa sis anys.

Avui la Coral en té set i encara accepta que la seva germana petita li posi les mans al cap com si estigués arreglant el món.

Avui jo les miro i torno a creure, encara que sigui una estona, que la felicitat existeix. No com a idea, ni com a promesa, ni com una frase de tassa ensucrada.

Existeix així:
una cadira,
dues germanes,
una taula plena de restes,
i un padrí intentant que no se li noti gaire que se li ha fet un nus a la mirada.

¡T'estimo Blanca!