ESPECIAL ROBERT REDFORD

 

«La verdadera amistad es como la fosforescencia: brilla mejor cuando todo está oscuro.» (Y hoy se nos fue a la eternidad un guapo entre los guapos, Robert Reford que seguro ha encontrado en la habitación de al lado el brillo de su amigo, Paul Newman –otro guapo entre los guapos-  Hasta la vista)

Y hoy como no puede ser de otra manera, cuatro bandas sonoras de películas de un actor genial y mejor persona.

Paraigües trencat

Les gotes em colpegen el front com si el cel volgués fer-me burla. Jo segueixo caminant, sense pressa, amb el paraigua trencat penjant de la mà. La gent corre, s’amaga, s’espolsa les sabates mullades. Jo no. A mi la pluja em renta les penes, com si cada gota fos un record que s’escola pel clatell. I penso: potser la vida només és això, deixar que l’aigua et caigui damunt fins que t’adones que no et mata, només et desperta.

La gran enganyifa

El piano repicava alegre, com si la misèria també ballés. Els llestos barrejaven cartes, els babaus posaven els diners i tots feien veure que era un joc net. Chicago olorava a suor i whisky barat, però amb quatre somriures i una picada d’ullet qualsevol estafa semblava art. Quan la màgia s’acabava i els diners canviaven de butxaca, els perdedors brindaven igualment, convençuts que havien estat testimonis d’una obra mestra. I ho era: la seva pròpia ingenuïtat ben embolicada amb música bonica.

Allà on el temps calla

El so dels violins és ara només una ferida suau, una remor que em porta la seva veu com si encara m’esperés sota aquell cel immens. Recordo la seva mà damunt la meva, la olor de cafè recent torrat, els capvespres on la llum semblava eterna. Però tot s’ha esvaït: la casa buida, els camins sense rastre, el silenci que pesa més que l’absència. La sabana viu, sí, però el que vam ser ha quedat suspès en una música que només jo escolto quan tanco els ulls.

El que ja no torna

Les fotografies són trampes: em retenen en un instant on encara respiràvem junts. El teu riure, ara tan llunyà, em fereix més que el silenci d’avui. Penso en les paraules que vam callar, en els petons que no vam atrevir-nos a donar, en les nits que vam deixar escapar com si el temps fos infinit. Però el temps no perdona. I aquí em tens, caminant sol entre records que s’esvaeixen com fum. El que vam ser encara crema dins meu, però ja no torna.