LA INDECÈNCIA DEL PACTE

Era una tarda assolellada i calorosa a Barcelona. El rellotge de la plaça de Sant Jaume marcava les quatre i mitja quan una moto vermella es va aturar davant de l’Ajuntament de Barcelona. D’ella va baixar una dona amb un vestit blanc i una motxilla. Es va dirigir a l’entrada principal, on l’esperava un guàrdia de seguretat.

Bona tarda, senyora -li va saludar el guàrdia-. A què es deu la seva visita a aquestes hores?

Vinc a reunir-me amb l’alcalde de Barcelona -va respondre la dona, mostrant una credencial-. Sóc enviada del PP.

Del PP? -va repetir el guàrdia, sorprès-. I què vol vostè de l’alcalde?

Això és assumpte nostre -va tallar la dona-. Si us plau, deixi’m passar.

El guàrdia no es va atrevir a posar més objeccions i li va obrir la porta. La dona va entrar a l’edifici i va pujar per les escales fins al despatx de l’alcalde. Allà la va rebre Jaume Collboni, amb un somriure forçat.

Benvinguda, senyora -li va dir-. M’alegra que hagi acceptat la meva invitació.

No em faci perdre el temps, senyor Collboni -va replicar la dona-. Sabem que ens ha trucat perquè necessita el nostre suport per aprovar les ordenances fiscals.

Així és -va admetre Collboni-. Necessito el seu vot favorable per tirar endavant les taxes i impostos municipals. Sense ell, no podré seguir governant.

I nosaltres sabem el que vostè necessita a canvi -va afegir la dona-. Vol que retirem la nostra moció de censura al districte de Sarrià-Sant Gervasi i que li deixem governar amb Barcelona en Comú.

Exacte -va assentir Collboni-. És un tracte just i raonable. Vostès m’ajuden a mi i jo els ajudo a vostès.

No tan ràpid, senyor Collboni -va intervenir la dona-. No ens prengui per beneits. Sabem que vostè no té cap intenció de respectar la nostra voluntat política ni la nostra identitat nacional. Vostè només vol usar el nostre vot per mantenir-se en el poder i seguir aplicant les seves polítiques progressistes i federalistes.

Això no és cert -va protestar Collboni-. Jo sóc un home de diàleg i de consens. Estic disposat a escoltar les seves demandes i a buscar solucions pragmàtiques i democràtiques als problemes de Barcelona.

No ens faci riure, senyor Collboni -es va burlar la dona-. Vostè és un hipòcrita i un traïdor. Vostè ha pactat amb Ada Colau i amb ERC per impedir que es recuperi l’ordre públic i la convivència a Barcelona. Vostè ha mantingut la moratòria hotelera i la limitació dels vehicles contaminants. Vostè ha afavorit les ocupacions il·legals i ha retallat els drets dels propietaris.

Això són mentides -es va defensar Collboni-. Jo he fet tot el possible per millorar la situació econòmica i social de la ciutat. He baixat l’IBI, he augmentat les ajudes socials, he ampliat el transport públic…

No ens vingui amb contes, senyor Collboni -li va interrompre la dona-. Vostè només ha fet pegats cosmètics per dissimular la seva submissió als poders alternatius i als independentistes. Vostè no ha canviat res substancial ni ha trencat amb el populisme de Colau.

Bé, bé -va tractar de calmar-la Collboni-. No estem aquí per discutir sobre el passat sinó sobre el futur. Els proposo un pacte de legislatura basat en el respecte mutu i en la cooperació institucional. Els ofereixo una agenda social moderada i una reforma del reglament municipal que reconegui la pluralitat de la ciutat.

I què ens ofereix a canvi? -va preguntar la dona-.

Els ofereixo el que vostès volen -va respondre Collboni-. Els ofereixo la retirada de la moció de censura al districte de Sarrià-Sant Gervasi i el manteniment del Govern del PP. Els ofereixo l’obertura d’una taula de diàleg entre l’Ajuntament i el Govern central. Els ofereixo la revisió de la política de seguretat i el reforçament de la Guàrdia Urbana. Els ofereixo la garantia que no hi haurà més cessions ni més concessions.

Això és tot? -va inquirir la dona-.

Sí, això és tot -va confirmar Collboni-. Què els sembla?

La dona es va mirar al mirall i va assentir amb el cap. Després, va estendre la seva mà cap a Collboni i va segellar el pacte.

D’acord, senyor Collboni -va dir-. Té vostè el nostre vot.

Collboni va respirar alleujat i li va agrair el seu gest.

Gràcies, senyora -li va dir-. Ha fet vostè un gran servei a Barcelona i a la democràcia.

No, senyor Collboni -li va corregir ella-. Ha fet vostè un gran servei al PP i a Espanya.

I dit això, es va aixecar i se’n va anar, deixant a Collboni sol al seu despatx, amb una sensació de buit i preguntant-se on estaria la seva vergonya. Des que governava amb Ada Colau que no la trobava.

"¡Que els bombin!" (Xavier Trias i Vidal de Llobatera, alcaldable de Junts per Catalunya als del Règim del 78, Jaume Collboni, Ada Colau, i els feixistes Sirera i els seus "muchachos" ) 

Y que cumplas muchos más de los 40 de hoy... Y si, hay mucho fantasma suelto por ahí. I per avui ja tinc prou d'indignada decepció.